ARTICLES

Són necessaris els límits per educar? És necessari posar-ne?

2011-10-03T06:35:00.000-07:00

Les antigues cultures donaven una importància cabdal al concepte dels límits humans (1). La famosa màxima socràtica "coneix-te tu mateix" no vol dir altra cosa que: coneix els teus límits.

De tot això, en podem treure el principi que l'ésser humà que no coneix ni marca els seus límits està condemnat a la desharmonia (hibris) i a la llarga, al conflicte.

La societat actual democràtica tendeix a la permissivitat. El diàleg i la reflexió, que en principi són molt positius, es porten a vegades fins a extrems exagerats. A causa del caràcter de l'educació actual i a una societat que fomenta comercialment allò individual i el permissiu, els infants tenen tendència, per imitació del seu entorn, a no posar cap límit als seus desigs.

D'altra banda, alguns pares, influïts també per aquesta permissivitat i en part per l'abdicació de responsabilitats envers els mestres i els polítics, cada dia són més proclius a complir els desigs dels seus fills per comoditat. En alguns casos, la culpabilitat pròpia per no dedicar-los el temps suficient, es tradueix en una espècie de peatge econòmic que se salda amb una sobreabundor d'estris i joguines i un peatge de relació que es tradueix en no contrariar-los en cap dels seus desigs puntuals.

Tot això ens porta a oblidar que el límit és una de les parts més valuoses de l'educació i que la seva aplicació, a vegades, pot passar per haver de dir "no" a les criatures. Però no ha de ser un "no" autoritari i tirànic com en èpoques passades, sinó que es tracta d'un "no" educatiu. Se li ha de fer comprendre a l'infant, una vegada més, que el "no" serà més beneficiós pel seu desenvolupament personal que el permissiu "sí". Els arguments, en aquest sentit es basen no sols en la utilitat per a ell mateix, sinó en la solidaritat envers la família i la col·lectivitat. Se li ha de recordar que els béns, tant materials com socials, en una societat, no són il·limitats, sinó que són limitats i esgotables i que, pel seu gaudi, és necessari un equilibri en el compartir-los.

1. Pels grecs, la noció de "LÍMIT" (peiron) va unida quasi sempre a la noció d'ORDRE i JUSTÍCIA (diké). Dins la cosmologia antiga, el món neix quan es dibuixen uns límits, a partir del CAOS inicial. Respecte l'ésser humà (anthropos), els grecs el definien com a ésser finit, diferent i limitat pels déus.

tinc polls

2010-04-20T05:37:00.000-07:00

Tinc Polls

AUTOESTIMA, AUTONOMIA I APRENENTATGE

2009-01-22T01:19:00.000-08:00

L’autoestima es va forjant amb la imatge que els més propers ens retornen sobre nosaltres, possibilita l’autonomia i ambdues faciliten l’aprenentatge. El bressol de l’autoestima és la família, l’infant necessita confiar en la seva família – i que confiïn en ell - per poder tenir confiança en ell mateix. Li segueixen en importància els amics i l’escola com a segon grup socialitzador en els infants, li cal aquesta confiança per anar guanyant seguretat personal i desenvolupin la capacitat de decisió i d’acció.
El concepte d’autoestima es refereix als sentiments i pensaments que la persona té sobre la seva competència i vàlua en la seva habilitat per diferenciar-se i confrontar els reptes, aprendre de l’èxit i el fracàs i per tractar als altres i a sí mateix amb respecte. L’autoestima és una força que determina la capacitat d’una persona per sobreposar-se a l’adversitat. És acceptar-se tal com s’és, tenir confiança en un mateix i en les pròpies capacitats.L’autonomia, fi últim de l’educació, és la capacitat de decidir per un mateix i la confiança personal de ser capaç.Autoestima i autonomia condicionen l’aprenentatge, ambdues condicionades per la confiança, i són la base de les habilitats socials. Així el nen que té una bona autoestima va aconseguint autonomia – si li deixem, es clar - ja que experimenta efectes positius com la confiança, l’ànim, l’interès i el plaer per aprendre, per superar-se, per realitzar somnis i vèncer reptes.Molts estudis demostren que els infants amb baixa autoestima fracassen en els estudis, fins al punt que l’autoestima i l’autonomia personal estan inclosos en els objectius prioritaris dels diferents plans d’estudi dels diferents països. La LOE (a Espanya i a Catalunya) les contemplen com a Competències bàsiques. Així per tenir habilitats comunicatives o matemàtiques l’infant necessita sentir-se segur de sí mateix, tenir confiança en que és capaç, prendre decisions i dur a terme accions que li permetin els aprenentatges per assolir-los.Qui ho diria, oi? Que per aprendre llengua, matemàtica, música, per ser creatius... cal treballar la seguretat personal i la capacitat de decisió i d’acció. Podem proporcionar a l’infant els millors llibres i recursos... que si no té confiança en ell mateix, ni tampoc en les seves pròpies capacitats de decisió i acció, el camí per aconseguir-ho serà feixuc.Davant de quelcom tant important, què podem fer els adults propers a l’infant?
Retornar a l’infant una imatge positiva d’ell mateix, acceptant-lo tal com és (grassonet, prim, amb pigues, coix...)
Estimant-lo, abraçant-lo, acaronant-lo i dient-li sovint que li estimem tal com és.
No el comparem mai amb un altre (i menys amb un germà), sortosament som únics i irrepetiples.
Donant-li confiança amb responsabilitats pròpies de l’edat.
Recolzant la seva creativitat i iniciativa.
Donant-li l’oportunitat de que resolgui els seus problemes.
Positivitzar els errors com una oportunitat d’aprenentage.
Posant límits clars.
Ensenyant-li a preveure les conseqüències dels seus actes.
Fent crítiques constructives. No insultar-lo mai.
Reconèixer mostres de baixa autoestima en l’infant com: quan copia d’un altre; fa el pallasso; evadeix les tasques o jocs; posa excuses per treure importància a una situació que vol evitar dient que és avorrit, que l’altre és ”tonto” o que l’altre no se sap explicar... ja que aquestes conductes són un intent per manejar l’estrès que li provoquen aquestes tasques o per mantenir un sentit de dignitat.
Ajudar al nen a vèncer les dificultats d’aprenentatge substituint les estratègies que utilitza per altres més adaptatives i eficients, com l’esforç i la constància, per exemple.
Hi ha estudis que demostren que una alta autoestima ens fa més resistents a les malalties i, fins i tot, que influeix en el desenvolupament del coeficient intel·lectual (Goleman).Per concloure l’autoestima i l’autonomia cal estimular-les des de nadons per la importància que té en els aprenentatges, en la seguretat personal i en les relacions socials, tenint present que l’ambient que necessita és el del respecte, la tolerància, la paciència, l’estimació i la confiança.

ELS PROBLEMES AMB EL XUMET I EL BIBERÓ

2008-05-29T03:22:00.000-07:00

ELS PROBLEMES AMB EL BIBERÓ I EL XUMET
Actualment està molt arrelat el costum d'utilitzar el biberó més enllà del període aconsellable. En un gran nombre de casos la mare actua només per comoditat tot creient que el nen "menjarà més de presa" o amb la intenció de "alimentar-lo bé"; amb tot això sempre hi ha una manca d'informació suficient que alerti als pares dels riscos logopèdics en que acostuma a desembocar el mal us del biberó.
L'edat recomanada per deixar de donar el biberó per a inhibir el reflex de succió i instaurar el de deglució, es situa als voltants dels vuit mesos i mai es aconsellable ultra passar els dotze.
Un principi evolutiu elemental estableix que si no s'inhibeix un reflex primari (succió) no s'instaura en la seva totalitat un altra de secundari (deglució), aquest últim més complexa a nivell mental.
Per què es tant important, des del punt de vista logopèdic, inhibir aquest reflex primari (succió) en el moment oportú? Senzillament per que els moviments linguals per a succionar són senzills, poc evolucionats i, el que és més greu, no condiciona amb la seva praxis els futurs moviments articulatoris de la llengua, necessaris per parlar. La succió consisteix únicament en mantenir la llengua relaxada en la base de la boca i realitzar un lleu moviment antero-posterior. Es una praxis tan primària que la pot realitzar satisfactòriament el nou nat, immadur neurològicament. Al contrari, la deglució requereix un altra tipus de praxis lingual més evolucionada, que per ella mateixa condiciona els moviments futurs de la llengua per a una bona producció fonètica.
En la clínica diària veiem nens que única i exclusivament per no haver inhibit al seu temps i a la seva totalitat el reflex de succió, es limiten a produir praxis antero-posteriors i corba de vocals. Les praxis antero-posteriors son K-G-J. Per exemple: pronuncien I-O-A, o "kikoka", o "jijoja" per pilota. Conseqüentment, articulen una parla totalment deformada i no intel.ligible pel seu entorn social. Això porta en alguns casos a problemes de comunicació, doncs només els entén la mare.
Es pot prevenir aquesta patologia recomenant a les mares, o persones en funció de mare, que no utilitzin el biberó més enllà de l'edat adequada. El risc que suposa aquesta patologia es podria evitar amb una utilització correcte del biberó. Lluïsa CabréLogopeda

L'AUTOESTIMA

2008-05-29T03:16:00.001-07:00

Si volem triomfar en l’art de ser pares o mare, anem pel camí de donar seguretat i d’animar. Jo desitjaria que entenguéssim amb tota la responsabilitat de bons pares una gran veritat que és de sentit comú: de ben petits, els nens i les nenes comencen a apreciar-se segons l'actitud que tinguem envers ells, ja que el contacte principal el tenen amb nosaltres. Ells es veuen a través nostre i tenen d'ells la imatge que els donem nosaltres. Tampoc no saben el que està bé o malament i ho aprenen segons el nostre comportament i el dels altres familiars de l'entorn. Som realment el seu mirall i, segons la seguretat que els donem, se sabran auto valorar i tenir o no tenir confiança en ells mateixos.

Si els renyéssim sempre, si trobéssim que tot ho fan malament, si sovint estiguéssim alterats i enfadats quan som a casa i no reflectíssim l'alegria de gaudir de la seva presència, seria fàcil que els fills, en trobar-se poc agradables als seus pares, perdessin autoestima; i en perdre-la, no serien capaços d'enfrontar-se als reptes que els sorgiran al llarg de la seva vida. Per tant, per fomentar la seva autoestima hem de recordar que tota persona, i especialment els nostres fills en arribar en aquest món, s'han de saber acceptats, estimats i valorats.
Volem afavorir l'autoestima dels fills, perquè sabem que, si la tenen, poden anar tranquils per la vida i superar totes les dificultats que se'ls presentin. Per descomptat que la nostra actitud ha de ser positiva, i en parlar, actuar, informar i motivar els nostres fills, transmetre’ls la nostra comprensió.
Enumerarem els tres factors que influeixen en aquesta manera de fer:
1. Acceptació total, incondicional i permanent. El nostre fill és una persona única. Té qualitats i defectes, però hem d'estar convençuts que el més important és que capti l'afany de superació i la il•lusió de cobrir petits objectius de millora personal. Les qualitats són agradables de descobrir, els defectes poden fer perdre la pau a molts pares, però es poden arribar a corregir amb paciència, perquè acceptem totalment la seva forma de ser, incondicionalment i per sempre. A més, no és cert que a voltes d’un defecte en neix una qualitat o d’una qualitat un defecte. Jo tinc una amiga tan ordenada que perd sovint els nervis i no sap conviure amb pau perseguint tot el dia a la seva família, per deixar les coses sempre al seu lloc. També tinc un conegut amb el defecte del desordre, que sempre està a punt per deixar el que fa, com tal com quedi, per escoltar als seus fills. La serenitat, és un bé preuat conseqüència de l'acceptació i això vol dir actuar independentment del nostre estat d'ànim. En circumstàncies de més dificultats, com serien les de tenir fills amb alguna discapacitat, s'haurà de procurar crear l'acceptació plena no només dels pares sinó també dels germans i familiars, amb la convicció que repercutiran tots els esforços en bé de la diferència que tindrà aquest nen o nena.
2. Estimació. El nostre testimoni d'estimació constant i realista serà el millor ajut perquè els nostres fills assoleixin una personalitat madura i estiguin motivats per rectificar quan s'equivoquin. En estimar sempre haurem de corregir la cosa mal feta, ja que en avisar donem la possibilitat de rectificar i, en tot cas, sempre haurem de censurar el que està mal fet, mai la persona. L'amor és la base de la família i la millor escola per aprendre a donar-se i a rebre. El nostre fill i filla és un do, un obsequi a qui cal donar tota la nostra vida amb generositat, afecte i agraïment.
3. Valoració. Elogiar l'esforç del nostre fill sempre és més motivador per ell que fer-li recriminacions constantment. Certament que de vegades, davant de les desobediències o de les males respostes, podem perdre les formes, però els grans hem de tenir la voluntat d'animar encara que estiguem cansats o preocupats; per això, en cas de perdre els nervis, el millor és observar, pensar i quan estiguem més tranquils dir, per exemple: “això està bé, però pots fer-ho millor”. Durant el temps que estem amb els fills sempre tenim ocasions per valorar el seu esforç, no demanar-los més del que poden fer i ajudar-los a millorar veient la vida amb un sentit esportiu. Hem de procurar que aprenguin a acceptar-se i que amb optimisme superin les seves dificultats. D'aquesta manera, aconseguirem que sàpiguen que els estimem pel que són i seran capaços de desenvolupar al màxim totes les seves capacitats personals. Hem de dir el que està bé, sense donar cap qualificatiu al nen o a la nena. El millor sempre és censurar o lloar el que ens sembla ben fet o mal fet, però mai ofendre la persona. Una actitud positiva i comprensiva per part nostra incrementarà la seguretat dels nostres fills i filles.

Victoria Cardona RomeuProfessora i educadora familiar

ENURESI NOCTURNA

2008-05-26T02:25:00.000-07:00

Si la majoria dels nens presenten continència urinària durant el dia a partir dels 2–4 anys d'edat, l’enuresi és la incontinència urinària a partir d’aquesta edat.

Es poden trobar tres subtipus d’enuresi: només nocturna, només diürna o mixta.
Per la seva forma de presentació també podem parlar d'enuresi primària quan el nen mai ha presentat continència urinària durant un període perllongat i d’enuresi secundària quan el nen mulla la roba durant el dia o la nit després d'un període de continència de 6 a 12 mesos.

La denominació enuresi diürna primària fa referència si persisteix durant el dia després dels 4 anys i enuresi nocturna primària si persisteix durant la nit després dels 6 anys.

L’enuresi nocturna és el tipus més freqüent, constitueix el 85% de tots els casos. Es produeix almenys "un episodi de mullar el llit" en el 15–30% dels nens de 6 anys i amb major prevalença en barons.Existeix alguna predisposició genètica que influeixi en la seva aparició?Si, existeix una predisposició genètica. La incidència quan cap dels pares va tenir enuresi és del 15%, si un progenitor l'ha patit augmenta al 44% i si són ambdós pares el percentatge ascendeix al 77%.

Quines altres causes poden ser determinants en la seva aparició?
En termes generals podem parlar d’enuresi no orgànica i d’enuresi orgànica.

Existeixen múltiples factors que poden determinar l'aparició d’enuresi no orgànica:
· Retard de la maduració.· Problemes per a despertar.· Escassa capacitat funcional de la bufeta.· Deficiència de l'hormona antidiurètica.
L’etiologia orgànica està present en menys del 5% dels nens amb enuresi primària i en només un 1% dels nens amb enuresi primària nocturna.
La infecció del tracte urinari és l’etiologia orgànica més freqüent.Entre les causes poc freqüents s'inclouen:
· Uretritis química distal per irritants químics com les sals de bany.· Obstrucció intensa del tracte urinari inferior com l’existència de vàlvules uretrals posteriors, duplicació uretral, quist uretral, etc.· Anomalies congènites com espina bífida.· Altres encara menys freqüents com ectòpia uretral, diabetis mellitus o insípida, masses pèlviques.
Quines dades podem trobar en la història clínica i en l'exploració física?

L'exploració física és, en la major part dels casos normal.
· Es realitzarà una història detallada amb el nombre de miccions al dia, escapades diürnes, nombre de nits humides per setmana, hàbit del nen d'aguantar-se per anar al lavabo, ingestió excessiva d'aigua, etc.·

Història psicosocial per a avaluar l’actitud i els problemes socials o emocionals que ocasioni.· Hàbits que indiquin inestabilitat o escassa capacitat vesical com l’augment de la diuresi durant el dia, doll urinari de petit calibre o intermitent, miccions infreqüents, incontinència a l'esforç, son molt profund, incontinència nocturna, etc.

Quines exploracions complementàries seran d'ajuda per al diagnòstic?
Es realitzarà una anàlisi d'orina i cultiu a la visita inicial.Altres proves que es poden sol.licitar segons cada cas són: ecografia renal i vesical, cistouretrografia, estudis urodinàmics, etc.

Pot el pediatre estudiar i tractar l’enuresi o té que ser remès a l'especialista?
En línies generals el pediatre està àmpliament qualificat per a dur a terme el diagnòstic i tractament d'aquesta patologia. En casos especials realitzarà la consulta a l'especialista.

Quan està indicat el tractament?
Habitualment no s'indica tractament abans dels 6 anys perquè la taxa de curació espontània és elevada. Fins i tot després dels 6 anys, la curació espontània en l’enuresi primària ascendeix al 15%.

En què consisteix el tractament?
En cas de tractament, aquest consisteix en:a) Normes d'assessorament al nen i als pares (fonamentals).
· El nen adopta un paper actiu i responsable (duu un calendari de les nits que mulla i no mulla el llit, orina just abans d'anar al llit, es canvia la roba mullada).· És aconsellable no administrar líquids al nen havent sopat.· Quantificar la ingestió diària de líquids (aigua, llet, refrescs, sopes, etc.· S'evitaran els càstigs i respostes d'empipament.· Es donarà reforç positiu al nen per no mullar el llit (gratificacions).· Si l’enuresi és diürna s'indicarà al nen que realitzi miccions cada 2 hores.

Quina actitud hem de prendre quan no està indicat cap tractament?
En els casos que no estigui indicat iniciar cap tractament hem de contemplar l’enuresi nocturna (la més freqüent) com una variant de la normalitat. No hem de crear "cap problema" quan tot es redueix a un canvi i rentat de roba.

el càstig

2008-05-26T02:18:00.001-07:00

El càstig es fa servir per millorar la conducta del nen.Els càstigs dels pares mitjançant la violència física o verbalsón per al nen un model de conducta agressiva. Si el nenviu aquest model al seu voltant estarà adquirint l’hàbit derespondre agressivament a les situacions conflictives. Això novol dir que no puguem castigar el nen. Però, el càstig serà utilitzat d’una manera racional. No pot dependre del nostre estat d’ànim. Cal controlarse per poder controlar el nen.No podem aplicar un càstig amb crits, perquè això indicaque la nostra conducta és negativa i venjativa, cosa quereforçaria una conducta no acceptable. Per aplicar un càstig,hem d’escoltar el nen, però no es poden acceptar excuses opromeses de la seva part. El nen ha de saber que no hi ha excusesni explicacions per a l’agressió. Que no es pot fer mal als altresi que per això l’estem castigant.

per educar cal: sentit comú, del ridícul, del deure, de l'humor i moral.

2008-05-26T01:59:00.000-07:00

ENTREVISTA A CARLES CAPDEVILA, PERIODISTA I HUMORISTA

"Per educar cal: sentit comú, del ridícul, del deure, de l'humor i moral"

Per què ara arriba a l'antena de Catalunya Ràdio 'Eduqueu les criatures'?
L'educació és un tema que em té enganxat des de fa molts anys. A causa de la publicació del llibre Criatura i companyia faig xerrades sobre aquest tema a algunes escoles. A més, creia que era important reflexionar sobre el món de l'educació amb una mirada irònica, implicada i no experta. Sovint a les escoles els pares em deien "que bé que es parli d'aquest tema sense oferir receptes i des del nostre mateix punt de vista", és a dir, el d'un pare laboriós i despistat que s'esforça per educar correctament els seus fills. Així, cada diumenge intentem fer una escola de pares amb estil desenfadat, sense atabalar-nos i partint de la implicació.

Aquest programa coincideix amb altres com 'Supernanny'. Això vol dir que actualment l'educació està en crisi?
Sí, estem en un moment preocupant. Amb aquestes xerrades he desenvolupat una tesi anomenada "dels cinc sentits", amb la qual reivindico: el sentit comú, el sentit del ridícul, el sentit moral, el sentit del deure i el sentit de l'humor. Per mi, la neces-sitat dels dos primers els confirma l'existència de la Supernanny o el mètode Estivill. A l'educació hi ha moltes coses elementals, de sentit comú, que s'han perdut com: posar límits, dir que no, assumir un rol, ser responsable, ser constant, ser coherent... I, respecte el sentit de ridícul, hi ha pares que els hauria de caure la cara de vergonya en veure com es comporten els seus fills. Si un pare té sentit del ridícul no permet que el seu fill faci cer-tes coses. Per tant, estem malament, però els motius que ens han fet arribar a aquesta situació són bons: ara podem educar en llibertat, tenim molta informació i volem fer-ho bé. Hem de trobar un equilibri entre les tradicions educatives heretades, que es basaven en l'autoritat sense diàleg, i la nova educació basada en la llibertat.

Si els pares fan cas dels experts s'atabalen. Els altres pares tampoc són fiables, també poden equivocar-se. De qui podem aprendre a ser pares?
No podem pretendre trobar receptes sobre educació. Els nens no tenen manual d'instruccions, per això amb el programa reivindico el fet de parlar. Els pares parlem de frivolitats, però no d'educació. Cal "sortir de l'armari" i, de vegades, reco-nèixer obertament que com a pares "no ens en sortim". Manca un punt de trobada. També és cert que amb aquest tema els mitjans de comunicació han estat especialment alarmistes. No cal parlar sempre d'assetjament escolar, podem parlar d'altres coses quotidianes en la vida de pare, per exemple, com menjar-nos els panellets que els fills han fet a l'escola, com relacionar-nos amb el mestre...

Actualment domina un model de pare?
N'hi ha diversos: el pare "papanates" -un pare que llegeix molt, té moltes teories i d'idees extremes-, "el paranoic" -aquest pateix per tot-, i, generalment, trobem el "pare passota", que no sap educar sense l'ajut d'una religió o una moral forta, que ell la va patir i no li va agradar, però ara no té ni idea de què ha de fer.

I aquests pares generen futurs ciutadans.
Sí. Ara ja existeix una generació de joves mimats i sobre-protegits que demostren la pèrdua de certs valors: fer que els nois s'espavilin, que tinguin frustracions, que treballin des de joves... Ara els pares protegeixen molt els fills però no els donen ni unes pautes ni unes normes. Aleshores els fills volen saltar-se uns límits que no tenen i acaben explorant altres móns de risc. Això és el pitjor i el més dramàtic de la societat actual. Una cosa és clara, els fills són una responsabilitat i ser pare és un rol -que no és el de col·lega- perquè implica una dedicació i és un repte, davant de cada problema el pare s'ha d'arremangar. Hi ha pares que diuen "no vull que els fills em canviïn la vida", doncs que no en tinguin.

Però la societat actual, ara que la gent va ràpid, els dos membres de la parella treballen... tampoc ajuda a ser bons educadors.
En aquest moment educar és difícil perquè no hi ha pautes marcades, tot és un desgavell. Per exemple, som una generació de pares que no cuinem gaire i anem estressats. Hi ha qui defensa recuperar els dinars en família. Em sembla perfecte, però jo no puc. Per tant, haig d'aprendre a alimentar correcta-ment els nostres fills, però acceptant que s'han de quedar a dinar a l'escola, que se sopa tard... A mi, aquest model de so-cietat m'agrada i estic a favor que els dos membres de la parella treballin, per tant, dins d'aquest marc intentem fer-ho bé.

Ara sembla que els nens intel·lectualment són més grans que fa unes generacions perquè tenen molta més informació, però emocionalment semblen menors.
Sí, això és evident. Per exemple, ara no els donem cap tipus de responsabilitat. Ara no els deixem anar sols pel carrer. Educar és com ensenyar un nen a anar en bicicleta: quan comença de tant en tant cau, però hi ha un moment que comença a anar sol. A més, quan li ensenyes les lleis bàsiques de l'equilibri ja sap que caurà, però ell aprendrà de les caigudes. Per tant, avui les generacions són emocionalment més febles perquè no les deixem evolucionar. L'única manera de convertir un nen en una persona autònoma i responsable és donant-li responsa-bilitats i assumint el risc, encara que estiguin controlats al màxim. En aquest sentit som massa conservadors.

Com a educadors, el paper de la dona i el de l'home ha de ser diferent?
És important que en el tema de l'educació la parella vagi a l' una, perquè els nens detecten qualsevol fuga, però també es bo que algun dels dos sigui una mica més sensible en certs temes. Penso que l'home encara s'hauria d'implicar més en te-mes emocionals. Sovint el pare canvia bolquers però a l'hora de parlar de certs temes encara deriva el fill a la mare. D'aquesta manera molts homes es perden moltes oportunitats.

El fet de tenir menys fils també comporta més protecció.
És cert. Nosaltres per al primer esterilitzàvem el xumet cada vegada que queia a terra. Al segon li rentàvem amb aigua. I, al tercer, l'eixugàvem amb la camisa o fèiem veure que no vèiem que li havia caigut a terra. Hi ha mares que diuen "no em vull despendre del meu fill perquè ara en puc gaudir". En aquests casos els recomano que es comprin un os de peluix, perquè la criatura ha de ser educada per formar part d'una societat i no per fer companyia a la mare. Conec gent que que m'ha comen-tat: "No sé si tenir un fill o comprar-me un gos". Aquesta comparació és irritant i ofensiva.

S'apropa Nadal i els nens voldran milers de regals. Algun consell per dir-los que no?
Primer cal un pacte entre pares, avis, germans... Tot regal ha de tenir un ús pedagògic i una decisió darrera. A les coses importants s'ha de negociar amb totes les parts implicades. A més, també hem de tenir en compte que les frustracions eduquen, és bo no tenir tot el que es desitja. Cal generar il·lusions i no convertir en realitat tots els desitjos. No hi ha res més trist que una saturació de regals, que generen desconcert i a-vorriment a l'infant. Per tant, abans de comprar cal fer una tria qualitativa i quantitativa dels regals. Tampoc ens hem d'ob-sessionar en no comprar certes coses, ja que al final l'obsessió és del fill per tenir-la: efecte col·lateral.

Però no li preocupa que el dia 7 de gener el seus fills siguin diferents dels altres?
Cal tenir clar que la frase "tots els nens ho tenen i jo no" és una gran mentida. També hem de tenir clar que quan el pare diu "no", no hi ha possibilitat de canviar d'opinió, perquè els nens saben molt bé com desgastar el contrari. El nen si comença una batalla sap que té possibilitats de guanyar-la. A més, com que teòricament hem d'educar en la diferència, els nens han d'a-prendre que cada família és diferent. Tots els fills tenen algun avantatge i algun desavantatge per ser fills dels seus pares: són alts, són rossos, els avis tenen una granja... Per exemple, a l'escola organitzen un acte a les onze del matí d'un dia entre setmana, doncs el meu fill ha de comprendre que nosaltres no hi podem anar perquè hem de treballar i d'això ell també se'n beneficiarà.

Un darrer consell.
La felicitat d'un nen no s'esdevé quan els pares el porten a Port Aventura, sinó quan sap que els pares l'estimen, el respecten, el tracten bé i li mostren unes pautes clares.

MARIA COLL